Pel que fa a aquells esdeveniments, la posició de la FAVB és prou coneguda. Crítics amb el desallotjament del centre i l’ocupació policial del barri, sempre hem propugnat la realització de protestes pacífiques, de formats de mobilització veïnal amplis i inclusius, amb voluntat de trobar una sortida negociada del conflicte. Tota l’experiència del moviment veïnal així ho confirma: només la força de la ciutadania, organitzant-se, carregant-se de raons i de propostes, pot aconseguir victòries. No pas les accions irreflexives o abrandades de minories que poden derivar en destruccions de mobiliari urbà o béns del propi veïnatge i que, fàcilment, són magnificades per desacreditar el moviment.

Dit això, cal afegir que ara com ara hi ha fortes raons perquè l’opinió pública es mostri extremadament vigilant davant d’aquest reguitzell de vistes que s’enceta avui a la Ciutat de la Justícia. En primer lloc, pel caràcter absolutament desproporcionat de les penes sol·licitades. Sobretot si tenim en ment, tot i la diferència dels supòsits encausats, la benevolència amb què són tractats alguns delinqüents convictes com el senyor Josep Lluís Núñez. Però també perquè, sovint, tribunals i atestats policials han mancat de l’equanimitat i la veracitat degudes. I, massa cops, Barcelona ha estat una “ciutat morta”. Sense anar més lluny, convé recordar que els dos primers inculpats per aquells aldarulls, Sergi i Ivan, foren empresonats durant 22 dies i dos mesos respectivament… abans de ser absolts. Finalment, el context polític institucional pot incidir negativament en els judicis. La “llei mordassa” i l’enduriment del Codi Penal promoguts pel govern del PP estan marcats per la voluntat de criminalitzar i reprimir la protesta social. No menys de 300 sindicalistes estan a l’espera de judici per la seva participació en vagues generals i altres accions reivindicatives.

La FAVB està profundament convençuda que els conflictes que travessen la nostra societat no podran ser silenciats, ni evacuats mitjançant dispositius repressius o càstigs “exemplars” contra la dissidència. En aquest sentit, demanem que la presumpció d’innocència -un dret que no pot ser patrimoni exclusiu dels imputats benestants-, el rigor en la verificació de les proves, així com el seny i la proporcionalitat a l’hora de dictar sentència, presideixin l’actuació dels tribunals. No enunciem res que no siguin els atributs exigibles a la justícia d’un Estat de dret. Avui encara, però, representen més un anhel democràtic que no pas una realitat consolidada. De totes i tots nosaltres depèn que ho esdevinguin.