A la seva cançó Barcelona i jo, Joan Manuel Serrat defineix la ciutat, entre moltes d’altres formes, com la que va esguerrar en Porcioles. No és d’estranyar, ja que Josep Maria de Porcioles va ser l’alcalde que més va marcar la ciutat de Barcelona durant el franquisme. Primer pel fet que va ser alcalde des del 1957 i fins al 1973, però molt especialment per la seva política urbanística, que situarà l’especulació o la construcció de grans infraestructures per sobre de les necessitats dels ciutadans, i sobretot dels ciutadans que vivien als barris obrers.

Durant els darrers anys dels seixanta i principis dels setanta Sants es va veure afectat per molts d’aquests projectes. Per a Porcioles Sants, Hostafrancs i La Bordeta, uns barris obrers, eren poc més que les entrades a Barcelona, un espai on tot podia ser enderrocable o edificable si allò generava benefici econòmic per algú, i més encara si aquell algú formava part dels grups de poder que en aquells anys controlaven la ciutat. En paral·lel a tot allò la crisi del tèxtil aniria causant les seves víctimes. A poc a poc les fàbriques marxaven d’aquests barris d’extraradi o simplement tancaven, un fet que significava l’aparició de grans espais que tant industrials com promotors immobiliaris veien com a una enorme possibilita de negoci.

Mentre les classes dirigents de la Barcelona franquista calculaven els beneficis dels seus negocis a Sants, a l’aixopluc de la Parròquia de Sant Medir, estaven naixent algunes comissions de veïns que tindrien una repercussió fonamental en el futur, gent que anava des del catolicisme fins a grups comunistes. En uns anys de ferri control social, on el simple fet que es trobessin tres persones podia ser constitutiu de delicte, l’organització dels veïns només va ser possible gràcies a les fermes conviccions democràtiques de Mossèn Vidal, rector de la parròquia de Sant Medir. A risc seu i sota la seva responsabilitat Mossèn Vidal va obrir els locals de la parròquia a l’organització de tot tipus d’actes polítics i sindicals, acollint fins i tot persones que eren buscades pel règim.

L’any 1971 les comissions de barri van decidir crear un centre social que aglutinés les lluites del barri, però per això calia un espai. Al número 30 del carrer d’Olzinelles hi havia un edifici que pertanyia al Patronat Social Catòlic de Sants que havien dedicat a l’acollida de dones sense recursos i consultori mèdic. Mossèn Vidal va negociar-ne la cessió de l’edifici a la nova entitat. Les seves primeres lluites van ser defensant els veïns que s’havien vist afectats per les esquerdes que havien produït les obres del metro i per tots els afectats per la terrible explosió de gas de l’any 72 al carrer Rajolers, que va matar catorze persones i va deixar seixanta-cinc sense veïns sense casa. Però poc temps després va començar la campanya, Cop d’ull a Sants, un estudi social en profunditat de l’estat real del barri. Un estudi on es recollien dades que ni el mateix ajuntament tenia.

Un estudi que va permetre conèixer les mancances reals de Sants i que va ser la base per a les reivindicacions que han permès que el barri sigui tal com és avui en dia. Entre moltes altres lluites aconseguir que l’Espanya Industrial es convertís en un parc i no en una gegantina promoció immobiliària; que plaça de Sants no fos soterrada per un pas elevat de cotxes; que Cotxeres de Sans es convertís en un centre cívic i no en un museu del tramvia; que al Vapor Vell fos una escola i una biblioteca o que Can Batlló, després d’una lluita de quaranta anys, finalment s’hagi pogut obrir al barri. Unes reivindicacions que durant els primers anys aconseguiren aplegar a centenars de veïns al ja desaparegut Cinema Gayarre, on podien fer assembles i festivals per recaptar diners. Festivals on sempre col·laborava la cantant santsenca Núria Feliu.

Unes lluites que tant van marcar tant el barri com segurament el caràcter dels santsencs. Fins a tal punt que, quan el 4 de desembre de 1975 Manuel Fraga, a punt de ser nomenat vicepresident i ministre de la Governació, va visitar el Centre els veïns van posar una única condició, que es pogués preguntar qualsevol cosa. A contracor Fraga va acceptar, afirmant posteriorment una frase que va quedar per la història “En Sants, los toros los sacaron sin afeitar”, fent referència a una pràctica fraudulenta de la tauromàquia en què es llimen les banyes dels braus per dificultar als toros envestir i aconseguir que, si ho fan, siguin menys letals.