Indignant, no podem dir que aquesta sentència sigui tanmateix una sorpresa. Ben al contrari, se situa en la línia lliberticida de les polítiques del PP, com ho palesen la “llei mordassa” o la reforma retrògrada del Codi Penal. Però vet aquí que, de seguida, l’atzagaiada del Suprem ha trobat una entusiasta aprovació per part del Govern de la Generalitat, que, a falta “d’estructures d’Estat” pròpies, se sent d’allò més còmode amb la funció repressiva dels organismes de l’Estat espanyol. Francesc Homs s’ha permès fins i tot d’aureolar la decisió del Suprem d’una pretesa aquiescència del poble de Catalunya.

De debò? El juny del 2011, amb un país ensorrat en la crisi, el Parlament s’aprestava a debatre els pressupostos socialment més regressius de la seva història recent, farcits de retallades que cap partit no havia exhibit en el seu programa electoral. No era legítima potser en aquestes circumstàncies una protesta popular, pacífica i simbòlica, assenyalant la mistificació d’una representació de tan escassa qualitat democràtica? La FAVB va considerar que sí, i va convocar aquell mateix matí una cassolada veïnal a les portes de la Ciutadella. Més enllà de l’afirmació de la nostra solidaritat hem de dir, en un sentit literal, que nosaltres també érem al Parlament.

I tenim el deure d’afegir que la FAVB va treballar concretament per garantir el caràcter cívic de la protesta i evitar enfrontaments. Podem afirmar que, el dia abans dels fets, la Prefectura dels Mossos havia rebut garanties solvents que l’acció del Parlament s’inspiraria en les formes tradicionals de la desobediència civil pacífica. I podem dir també que la pròpia policia havia transmès la seva intenció de muntar un dispositiu que impedís el contacte entre manifestants i parlamentaris, evitant situacions de tensió que poguessin propiciar topades o desbordaments. Tot el contrari del que va succeir l’endemà, quan la Conselleria d’Interior, fent passar els parlamentaris a peu entre els manifestants, va organitzar les coses de tal manera que es multipliquessin els moments de crispació. Felip Puig, que acabava de proclamar la seva intenció de fer que “tornéssim a tenir por del sistema”, buscava provocar aldarulls que justifiquessin una criminalització del moviment davant l’opinió pública. No se n’hi va sortir: malgrat la cridòria de la “premsa d’ordre”, el 19 de juny, centenars de milers de persones omplien els carrers de Barcelona en solidaritat amb els indignats.

Ara volen la revenja. No ho podem permetre perquè es tracta de les nostres llibertats. Volem un Parlament que es faci respectar per la seva lleialtat al poble, i no que es faci témer per la maquinària de l’Estat espanyol. Absolució de les vuit persones condemnades!