Comunicat de la Favb en defensa de les pensions públiques:
Ja fa uns anys que es ve manifestant per alguns estaments de la nostra societat un interès desmesurat per passar el nostre Sistema Públic de Pensions, que actualment és de repartiment -per cert, el sistema més solidari que existeix-, a un de capitalització. És a dir, que cadascú cobraria en un futur en funció de la seva capacitat d’estalvi.
No cal tenir molts coneixements per adonar-se’n que la capacitat d’estalvi de les ciutadanes i ciutadans difereix, i molt, segons la seva posició social. La capacitat d’estalvi d’un banquer no és la mateixa que la d’un taxista, per posar un exemple fàcilment comprensible. Per no parlar de la capacitat d’estalvi de les famílies amb dificultats afegides (nombroses, monoparentals) o de les dones afectades per la crisi (les pensions de les dones són a Europa una mitjana d’un 29% més baixes que les dels homes).
Aquesta campanya contra les pensions públiques, que en aquests últims anys ha anat a més de forma clara i contundent, sol venir orquestrada per uns “experts” que estan estretament relacionats amb les entitats financeres, les asseguradores, o els estudis d’opinió i que cobren milers d’euros pels seus informes. No deixa de ser curiós que aquestes empreses que han nodrit amb milers de treballadores i treballadors relativament joves el Sistema Públic de Pensions anant als Expedients de Regulació d’Ocupació amb bastant facilitat, ara es prenguin tant d’interès en fer-nos creure que el sistema públic no aguantarà. Curiós sí, però fàcil d’entendre també, doncs el pastís que està en joc no és ‘pecata minuta’: es calcula que les nostres pensions públiques mouen anualment uns 120.000 milions d’euros.
Semblaria raonable que abans de procedir a una reforma d’aquest calat, que amb tota seguretat contribuiria a introduir noves quotes d’injustícia social i d’inestabilitat en el país, tractéssim de fer-nos unes preguntes i oferir alguna dada de la realitat en la qual ens movem.
Cal preguntar-se, per exemple: ¿És aquest el millor moment per abordar aquest tema?(més encara amb 6 milions d’aturats i el 50% d’ocupació juvenil). ¿No és la primera obligació d’un Govern aconseguir la plena ocupació, el repartiment de la riquesa de forma equitativa o majors cotes de justícia social per a tothom? ¿O és que el Govern s’ha de dedicar a gestionar la misèria i la pobresa? Si és així, més val que deixi governar a altres que ho facin millor. Si hagués un atur del 5% en lloc del 26 o 27% que hi ha, ¿a les pensions no seguiria havent superàvit? Si, com diuen els economistes neoliberals que han preparat l’informe del Govern, al sistema començaria a haver dèficit en el 2050 o 2060, ¿per què ara és tan urgent introduir modificacions, quan encara no sabem el resultat que donarà l’anterior reforma de 2011?
Anem amb les dades: Espanya gastava en pensions el 2007 un 8,4% del PIB, mentre que a França es gastava un 13% i a Itàlia un 14%. Inclús Portugal gastava un 11,4% del PIB. Aquesta despesa s’incrementaria l’any 2050 en un 15,5% per a Espanya, un 14,2% per a França, un 14,7% per a Itàlia i un 13,3% per a Portugal, segons fonts de la Seguretat Social. Així mateix, i segons fonts d’EUROSTAT, la despesa per habitant en pensions l’any 2010 era de 1.862,38 euros a Espanya, de 3.322,91 a l’Europa dels 15 i de 2.768,90 euros a l’Europa dels 27.
Una altra dada no menys interessant és que a Espanya, el màxim que es cotitza per cobrar la futura pensió són 3.425 euros del sou: la resta a partir d’aquesta quantitat no compta per a la pensió. És evident que a Espanya hi ha uns quants milers de ciutadanes i ciutadans (només les persones aforades es calculen en 200.000) que guanyen molt més que això. No és just que no es cotitzi per la totalitat del sou, i si es fes, es contribuiria a equilibrar la despesa.
No ens sembla doncs que les dades econòmiques siguin tan greus, a no ser que l’objectiu no sigui el manteniment i equilibri del sistema públic, sinó posar la por al cos de la ciutadania per fer més fàcil el canvi d’un sistema a l’altre.
Seria bo per a tothom que a l’hora d’abordar assumptes com aquest, que són d’un gran calat i que forçosament tenen una incidència crucial en la majoria de la ciutadania d’ara i de les futures generacions, ens traguérem la careta ideològica. Forçosament, aquesta és una forma poc elegant de pretendre canviar les coses.
Per ara, l’únic que hem encertat a veure llegint aquests articles d’economistes neoliberals pagats pels bancs i les grans corporacions és un inusitat interès per clavar queixalada a aquest diner públic, que és de tots nosaltres. Així doncs, no ens queda una altra opció que defensar de totes les formes i fins on puguem arribar el nostre Sistema Públic de Pensions.
