Reproduïm el comunicat de la Favb del dilluns 2 de juny:
Una setmana després del desallotjament de Can Vies, hem arribat a un moment crític. Més enllà dels incidents finals, quanta gent hi havia dissabte al vespre al centre de Barcelona, manifestant-se en solidaritat amb Can Vies? Molta, sobretot gent jove. Can Vies ha esdevingut un símbol. A Barcelona i més enllà. I no hi ha res tan potent com un símbol de resistència quan tot s’esmicola, quan les condicions de vida de la majoria del poble es tornen penoses, i les institucions que ens haurien de representar romanen captives dels poderosos. Ni el govern municipal ni la Generalitat van saber detectar aquest potencial en començar l’enderroc del centre… mentre procedien a “ocupar” policialment el barri de Sants.
El matí de dissabte, el seus veïns i veïnes van donar un exemple de lluita popular cívica, desenrunant Can Vies i començant simbòlicament la seva reconstrucció. El missatge és clar: des de les afinitats de cadascú, el veïnatge vol preservar la riquesa associativa del barri. Sants vol Can Batlló i vol Can Vies. La FAVB es reconeix plenament en aquest desig de convivència i en aquest format de mobilització ciutadana que relliga tot un barri. Un cop més, la Federació vol manifestar el seu suport al Centre Social de Sants, la històrica associació veïnal, i a les propostes que, dijous passat, traslladava a l’Ajuntament i al col·lectiu de Can Vies amb el propòsit de facilitar un escenari de distensió. Però, si divendres s’aturava l’enderroc i, dissabte, en absència de policia, el barri recuperava la tranquil·litat, els aldarulls al centre de Barcelona i, singularment, les declaracions de Joaquim Forn diumenge al migdia -dient que “el temps s’acaba” i llençant un ultimàtum desafiant a Can Vies- han tornat a enrarir l’atmosfera.
La invocació abrandada de “la llei i l’ordre” només fa que complicar les coses. Cal recordar que el desplegament massiu dels Mossos -unit a les maneres agressives, freqüents en la BRIMO- va generar, des del primer dia, un clima de tensió generalitzat; un brou de cultiu perfecte per a l’actuació de grups disposats a rebentar el caràcter pacífic i democràtic de les manifestacions. Per això mateix constituiria un error, encara que fos per por de desdibuixar un legítim perfil contestatari, no desmarcar-se d’unes accions que no corresponen a la voluntat de la majoria, ni contribueixen a enfortir la defensa de Can Vies davant l’opinió pública. Cremar mobiliari urbà, rebentar una botiga o calar foc al cotxe d’un veí -a Sants, a Sant Antoni o al Raval- no representa cap mena de lluita contra el “sistema”.
Alhora, per la pròpia experiència del moviment veïnal en les últimes vagues generals, la FAVB és molt sensible a les formes que pren la resposta policial, amb pràctiques de dubtosa legalitat i amb detencions seguides d’inculpacions que semblen sobretot destinades a “fer un escarment” molt més que no pas a trobar el culpable de cap acte vandàlic. No. La solució no vindrà per la via de la repressió -com reclama, jugant als piròmans, Alberto Fernández Díaz en nom del PP-, sinó de la política. En la cultura obrera i associativa de Sants perviu, profundament arrelada, la tradició d’espais autònoms, autogestionats i lliures de qualsevol tutela administrativa. Sobren amenaces i emplaçaments. L’Ajuntament hauria de ser capaç d’admetre i encabir una aspiració social que el barri ja ha legitimat. “No pot prevaldre cap llei allí on no regna la justícia”.
Barcelona, 2 de juny de 2014